Blog de MERCE TRAVESET

EL NOU PARADIGMA EMERGENT I L´EDUCACIÓ

Mercè Traveset Vilaginés

S'enfonsen les certeses : La fisica quàntica

Niels Bohr estava convençut que els qui no s'escandalitzen en sentir parlar de física quàntica no l'han entès. La física quàntica va néixer les primeres tres dècades del segle passat i té el privilegi de ser una disciplina científica complexa, paradoxal a nivell filosòfic i la més carismàtica a nivell popular. 

D'una banda, la física quàntica promet donar-nos resposta definitiva a una de les qüestions clau que a través dels segles han guiat la història del pensament: quin és la naturalesa última de la realitat? en què consisteix en últim terme el món? D'altra banda, la física quàntica posa en dubte bona part dels pressupostos i conviccions que ens guien quotidianament.

El progrés científic, fins ara buscava certeses tangibles, sobre la realitat. Aquí ja no: les antigues certeses es dissolen en un oceà de probabilitats i entitats intangibles “Va ser com si el sòl que ens sostenia s ´hagués esfumat i, en absència de tot fonament sòlid, res pogués erigir-se, va dir Einstein del naixement i desenvolupament de la física quàntica, a la qual ell mateix va contribuir decisivament. Però el físic que va liderar l'aventura d'endinsar-se al món quàntic no va ser Einstein sinó Niels Bohr, el danès en honor del qual  es va batejar com a interpretació de Copenhague, la qual va ser durant més de mig segle, la brúixola més habitual per intentar orientar-se en aquests laberints. La veritat és que la majoria de físics es concentren en el dia a dia del càlcul o del laboratori i no donen massa voltes a les paradoxes que emergeixen al seu voltant. Però les paradoxes estan aquí i qüestionen radicalment la nostra percepció habitual de la realitat.

Una de les claus de la ciència moderna és la cerca d'elements fixos i indivisibles que, en combinar-se, donaran lloc a la multitud d'éssers que trobem en la nostra experiencia, el món sencer... En 1911, el model atòmic de Rutherford va proposar la coneguda estructura d'electrons al voltant d'un nucli central. Després es va descobrir que els protons i neutrons que componen el nucli resulten al seu torn de complicades combinacions d'altres partícules menors, com els quarks (terme que el físic i lingüista Murray Gell-Man va treure del Finnegans Wake de Joyce: “Three quarks for Muster Mark!”). Les partícules elementals, lluny de ser cada vegada més elementals, són cada vegada més nombroses i complexes, 
L'electró pot trobar-se en un lloc de l'àtom i reaparèixer en un altre, com per art de màgia: “No existeix tal cosa com una partícula amb un camí ben definit”, sentenciava Bohr, qui afegia que “les partícules materials aïllades són abstraccions: les seves propietats només es poden definir i observar en la seva interacció amb altres sistemes”. Amb tot això no només s'esfuma la idea que hi ha elements últims que componen la realitat, sinó que es posa en qüestió que existeixi una realitat objectiva, prèvia i independent de l'observador. 

Segons Einstein, “és bàsic, per a la física, creure  en un món real que existeix independentment de qualsevol acte de percepció”. Einstein creia fermament en una realitat objectiva, independent de l'observador. Al cap i a la fi, Plató i Aristòtil, Galileu i Descartes, Newton i Kant, totes les grans llumbreras europees s'havien apropat d'aquesta manera a la realitat. Kant, per exemple, pensava que darrere dels fenòmens observats jeu una realitat objectiva a la qual no podem accedir. En canvi Goethe, una generació més jove que Kant, ja afirmava: “No busqueu res darrere dels fenòmens: ells mateixos són la teoria”. En la física quàntica, darrere dels fenòmens no hi ha res: “no hi ha fenomen que sigui fenomen si no és un fenomen observat”, afirmava Niels Bohr i reafirmava John Wheeler, el físic que va donar nom als forats negres

Tot això ens porta més enllà del realisme clàssic, cap a un realitat posmaterialista i un univers participatiu,  un camp de moltes possibilitats en el qual no estem separats del món i en el qual les decisions i expectatives de l'observador condicionen l'observat decisivament. Wheeler també creia que les revolucions relativista i quàntica aviat hauran de ser completades amb una revolució més radical. En el nostre context de crisi sistèmica, la física teòrica, la ciència que més s'apropa al nucli de la realitat, demana també un canvi de perspectiva.
         “Potser el nostre cervell sigui un ordinador quàntic" Sonia Fernandez Vidal -Física qàntica

 Nivells de Consciència i   Educació

Els físics estan descobrint que la informació s´extén fins i tot més enllà de la ment de l´esser humà i de tota la humanitat. Ervin Laszlo en el seu llibre “el universo in-formado” planteja algunes de les hipòtesi científiques actuals: 

Els universos paral·lels: les particul.les observades están en un dels seus possibles estats, diu i no es posible predir en quin dels seus estats estarà. 

L´observador selecciona el camí del seu univers particular entre les múltiples possibilitats. L´univers és hologràfic, tota la informació d´un univers queda incrustada en la seva perifèria i en les seves parts.

Els últims descobriments de la física quàntica ens presenten la possibilitat que tota vida existeixi en una dinàmica relació de cooperació, tota la matèria existeix en una xarxa quàntica de connexió i un ésser viu és en el seu aspecte més elemental, un sistema d'energia que participa amb el seu entorn en una constant transferència d'informació.

La connexió és l'espai entre les coses, no existeix res aïllat, el vincle és inseparable i irreductible, en aquest espai intermedi resideix la clau de la vida. L'impuls més bàsic de la naturalesa no és la lluita per la dominació sinó un irreprimible impuls de totalitat.

Aquesta perspectiva revela que l'univers no està format per matèria suspesa en l'espai, sinó per energia. L'univers és una integració de camps d'energia interdependents que estan immersos en una complicada xarxa d'interaccions ( Lipton, p. 137)

La  ment subjectiva influeix en el comportament de la matèria i l'energia.