EL NOU PARADIGMA EMERGENT I L´EDUCACIÓ
Mercè Traveset Vilaginés
S'enfonsen
les certeses : La fisica quàntica
Niels Bohr estava convençut que els qui no
s'escandalitzen en sentir parlar de física quàntica no l'han entès. La física
quàntica va néixer les primeres tres dècades del segle passat i té el privilegi
de ser una disciplina científica complexa, paradoxal a nivell filosòfic i la
més carismàtica a nivell popular.
D'una banda, la física quàntica promet donar-nos
resposta definitiva a una de les qüestions clau que a través dels segles han
guiat la història del pensament: quin és la naturalesa última de la realitat?
en què consisteix en últim terme el món? D'altra banda, la física quàntica posa
en dubte bona part dels pressupostos i conviccions que ens guien
quotidianament.
El
progrés científic, fins ara buscava certeses tangibles, sobre la realitat. Aquí
ja no: les antigues certeses es dissolen en un oceà de probabilitats i entitats
intangibles “Va ser com si el sòl que ens sostenia s ´hagués esfumat i, en
absència de tot fonament sòlid, res pogués erigir-se, va dir Einstein del
naixement i desenvolupament de la física quàntica, a la qual ell mateix va
contribuir decisivament. Però el físic que va liderar l'aventura d'endinsar-se
al món quàntic no va ser Einstein sinó Niels Bohr, el danès en honor del qual es va batejar com a interpretació de
Copenhague, la qual va ser durant més de mig segle, la brúixola més habitual
per intentar orientar-se en aquests laberints. La veritat és que la majoria de
físics es concentren en el dia a dia del càlcul o del laboratori i no donen
massa voltes a les paradoxes que emergeixen al seu voltant. Però les paradoxes
estan aquí i qüestionen radicalment la nostra percepció habitual de la
realitat.
Una
de les claus de la ciència moderna és la cerca d'elements fixos i indivisibles
que, en combinar-se, donaran lloc a la multitud d'éssers que trobem en la
nostra experiencia, el món sencer... En 1911, el model atòmic de Rutherford va
proposar la coneguda estructura d'electrons al voltant d'un nucli central.
Després es va descobrir que els protons i neutrons que componen el nucli
resulten al seu torn de complicades combinacions d'altres partícules menors,
com els quarks (terme que el físic i lingüista Murray Gell-Man va treure del
Finnegans Wake de Joyce: “Three quarks for Muster Mark!”). Les partícules
elementals, lluny de ser cada vegada més elementals, són cada vegada més
nombroses i complexes,
L'electró pot trobar-se en un lloc de l'àtom i
reaparèixer en un altre, com per art de màgia: “No existeix tal cosa com una
partícula amb un camí ben definit”, sentenciava Bohr, qui afegia que “les partícules
materials aïllades són abstraccions: les seves propietats només es poden
definir i observar en la seva interacció amb altres sistemes”. Amb tot això no
només s'esfuma la idea que hi ha elements últims que componen la realitat, sinó
que es posa en qüestió que existeixi una realitat objectiva, prèvia i
independent de l'observador.
Segons
Einstein, “és bàsic, per a la física, creure
en un món real que existeix independentment de qualsevol acte de
percepció”. Einstein creia fermament en una realitat objectiva, independent de
l'observador. Al cap i a la fi, Plató i Aristòtil, Galileu i Descartes, Newton
i Kant, totes les grans llumbreras europees s'havien apropat d'aquesta manera a
la realitat. Kant, per exemple, pensava que darrere dels fenòmens observats jeu
una realitat objectiva a la qual no podem accedir. En canvi Goethe, una
generació més jove que Kant, ja afirmava: “No busqueu res darrere dels
fenòmens: ells mateixos són la teoria”. En la física quàntica, darrere dels
fenòmens no hi ha res: “no hi ha fenomen que sigui fenomen si no és un fenomen
observat”, afirmava Niels Bohr i reafirmava John Wheeler, el físic que va donar
nom als forats negres
Tot
això ens porta més enllà del realisme clàssic, cap a un realitat
posmaterialista i un univers participatiu, un camp de moltes possibilitats en el qual no
estem separats del món i en el qual les decisions i expectatives de
l'observador condicionen l'observat decisivament. Wheeler també creia que les
revolucions relativista i quàntica aviat hauran de ser completades amb una
revolució més radical. En el nostre context de crisi sistèmica, la física
teòrica, la ciència que més s'apropa al nucli de la realitat, demana també un
canvi de perspectiva.
“Potser el nostre cervell sigui un ordinador quàntic" Sonia Fernandez Vidal -Física qàntica
“Potser el nostre cervell sigui un ordinador quàntic" Sonia Fernandez Vidal -Física qàntica
Nivells de Consciència i Educació
Els físics estan descobrint que la informació s´extén fins
i tot més enllà de la ment de l´esser humà i de tota la
humanitat. Ervin Laszlo en el seu llibre “el universo in-formado” planteja algunes de
les hipòtesi científiques actuals:
Els universos paral·lels:
les particul.les observades están en un dels seus possibles
estats, diu i no es posible predir en quin dels seus estats
estarà.
L´observador selecciona el camí del seu univers particular
entre les múltiples possibilitats. L´univers és hologràfic, tota la
informació d´un univers queda incrustada en la seva perifèria i en
les seves parts.
Els últims descobriments de la física quàntica
ens presenten la possibilitat que tota vida existeixi en una dinàmica relació
de cooperació, tota la matèria existeix en una xarxa quàntica de connexió i un
ésser viu és en el seu aspecte més elemental, un sistema d'energia que
participa amb el seu entorn en una constant transferència d'informació.
La connexió és l'espai entre les coses, no existeix res
aïllat, el vincle és inseparable i irreductible, en aquest espai intermedi
resideix la clau de la vida. L'impuls més bàsic de la naturalesa no és la
lluita per la dominació sinó un irreprimible impuls de totalitat.
Aquesta perspectiva revela que l'univers no està format per
matèria suspesa en l'espai, sinó per energia. L'univers és una integració de
camps d'energia interdependents que estan immersos en una complicada xarxa
d'interaccions ( Lipton, p. 137)
La ment subjectiva
influeix en el comportament de la matèria i l'energia.
La
realitat està feta de pensaments, ells la construeixen.
Cada pensament és com una teranyina, una matriu
d'informació. Els àtoms i partícules no són objectes materials, són
fluctuacions d'energia i informació. El que la ciència està demostrant és que
quan canvies el camp magnètic canvies l'àtom, nosaltres estem fets d'àtoms.
Qualsevol canvi es reflecteix en tot el sistema, si sents
por, això genera una freqüència molt densa, canviem el camp magnètic i
literalment estem alterant la nostra realitat física. El món tal com el veiem
és solament una possibilitat dins d'un infinit camp energètic amb infinites
freqüències vibracionals.
No existeix l'univers sense nosaltres, ja que som nosaltres
observant el món els qui vam crear aquest univers participatiu.
Nosaltres estem creant el món mentre el recorrem.
L'observador allà on explori, crea, la consciència emana a través de nosaltres
i transmutem la realitat amb les nostres imatges.
Si apaguem el nostre cervell i solament absorbim la
informació dels mitjans de comunicació o dels nostres respectius sistemes,
llavors la creació ja no és nostra, sinó d'algú més, estem sent usats o quedem
implicats.
Matèria és el vincle existent entre aquestes minúscules
partícules, i el camp de fons que tot ho crea, tota matèria depèn d'una
connexió amb aquest fonamental camp d'energia per aconseguir donar la sensació
de substància sòlida i estable.
L'observador /observat (Young, experiment doble escletxa) va intentar
desenvolupar una teoria del camp unificat: El que semblava transformar alguna
cosa potencial d'una partícula subatòmica en alguna cosa sòlida i mesurable era
la participació de l'observador, quan els científics miraven
d' aprop la partícul.la llavors es col·lapsava en un estat
particular, això mostra com l'univers és una empresa conjunta entre la
consciència de l'observador i l'observat, o el que és el mateix que es
requereix la presència de l'observador per fer realitat allò que observa.
El que dóna realitat a qualsevol cosa és el vincle alquímic
entre l'observador i l'observat. Solament hi ha un nosaltres en transformació
constant. Com és possible això en el nostre cervell?
Percebre el món no és un assumpte individual sinó que és un
circuit neuronal compartit. Durant la majoria de les nostres interaccions no hi
ha un agent i un observador, tots dos es modifiquen, traduïm tot en el nostre
cos com si es tractés de la nostra pròpia experiència.
Això sembla mostrar que l'acte de veure estableix un
vincle, una complexa barreja de les teves accions i emocions i les meves.
Ara ja sabem
que l´ èsser humà està constituït per
una xarxa immensa de complexitats neuronals - sensorials - psíquiques - socials
i espirituals que s´estan afectant continuament. Tant la física moderna, com la
neurociència i la biologia per citar només alguns camps de la ciència mostren
descobertes que van en aquesta direcció.
La visió de sistemes en connexió ens dona una
amplitud panoràmica, però ens calen instruments per accedir a la profunditat i
complexitat de les diferents realitats i
universos que ens habiten. Som creadors i constructors d´universos.
El gran repte és com incloure aquesta
multidimensionalitat a l´educació impulsant la construcció de noves formes de relació
entre els coneixements i els individus, obrint camins que potencíin la construcció del pensament complex,
enfront del reduccionisme de l’educació actual, la integració del diferent i la
comprensió del món des d´una perspectiva de interrelació i responsabilitat
compartida. Com afavorir la construcció de la pròpia subjectivitat a partir
del desenvolupament d'una sèrie de competències que ajudin a conèixer-se a si mateixos i a interpretar i transformar el món en el que viuen. Un curriculum multidimensional i transdisciplinar
significatiu que ens ajudi a agraïr el passat, i allò sagrat que porta a l´ànima cada
persona, gaudir del present i obrir-nos al futur amb éxit..
Aquesta
Educació inclou la raó i a la intuició,
escolta el cos, les emocions, els sentits i significats de cada persona, es
creadora d´una xarxa de nous sabers i
implica la comprensió d´una realitat
interconnectada i complexa.
La Pedagogia Sistèmica Multidimensional posa
la mirada en el desenvolupament
de la consciència, la interioritat i
la complexitat de dimensions vinculars transgeneracionals, intergeneracionals intrageneracionals i interpersonals i com la
inclusió d´aquesta informació
omple de sentit l´aprenentatge
i vincula el ser, pensar, sentir i fer.
El nostre llibre us presenta
els fonaments i algunes eines de com fer-ho.
No hay comentarios:
Publicar un comentario